dimecres, 26 d’abril del 2017

Dones, esport i selfies


Maria Carme Roca (Barcelona, 1955). És historiadora i filòloga. Des de l’any 1997 es dedica professionalment a l’escriptura. D’ençà d’aleshores ha publicat més de cinquanta llibres. La seva obra s’adreça tant al públic infantil i juvenil com a l’adult. En el decurs de la seva trajectòria ha obtingut diversos premis literaris. Amb Editorial Barcanova, l’any 2004 va rebre la menció d’honor White Ravens per la novel·la juvenil titulada El faedor de mentides i l’any 2005 va obtenir el Premi Barcanova de literatura infantil i juvenil per l’obra Akanuu, l’arquer persa. És una de les veus narratives més importants de la literatura catalana, els seus llibres sempre troben un públic que els espera amb ganes de descobrir noves històries amb les que l’autora sorprèn i segueix emocionant. Els mitjons de l’ogre (infantil), La merla blava (juvenil) i A punt d’estrena (novel·la) són una petita mostra de la magnífica producció literària de l’autora per a totes les edats.

La noia del club
Autor: Maria Carme Roca
Edició: Bromera, 2017
Pàgines: 241
ISBN: 9788490267219
Edat: +13 anys
Nota: ♥♥♥♥
Preu: 11,95€

La Flora va somriure, va pensar que allà les conspiracions no anaven a cop de pistola, allà les armes sovint anaven pintades de vermell carmesí.

Avui us recomano una història intensa, on l’esport ajuda a obrir la porta de les llibertats femenines en un moment històric certament convuls.

Des de ben jove, la Flora ha volgut ser nedadora. Tot i que la seva família li fa costat, no ho té gens fàcil. No tenen gaires diners i ha de compaginar el treball amb l’esport. Els aires nous que duu la proclamació de la Segona República donen ales al seu somni i la Flora s’entrena de valent, amb la il·lusió de destacar en la competició. Alhora, entra en contacte amb un grup de dones que aspiren a transformar la realitat des de l’art, la literatura o el periodisme. Però la realitat és tossuda, i les seves aspiracions xocaran amb les tensions d’una societat convulsa. A poc a poc, la Flora es veurà immersa en els conflictes de la Barcelona dels anys 30, no tan sols per la seva difícil carrera esportiva, sinó perquè a més s’enamorarà d’en Romà, un jove de classe alta a qui miraran amb recel els amics de la Flora de tota la vida, vinculats a grups anarquistes.
Feminisme, intriga, emocions, sindicats, les FAI, la revolució, tot plegat en el marc de la Barcelona dels anys trenta. Sens dubte, Maria Carme Roca li té el polze pres al lector juvenil i sap què i com escriure per arribar-hi. La noia del club és una història que enganxa, amb un context històric molt ben desenvolupat i un repartiment de personatges que combina els ficticis amb figures reals, com ara Rosa Maria Arquimbau, Irene Polo, Anna Murià o Mercè Rodoreda, la magnífica construcció dels personatges ficticis, provoca que el lector cregui que la Flora, per citar-ne una és real, connecti amb ella o li desperti una sentida animadversió com succeeix amb en Jesús.
Aquesta és una d’aquelles històries que perfectament podríem catalogar com a crossover, és a dir, tan apta per als joves com per als adults, de fet el títol s’inclou dins la col·lecció Trànsit de Bromera, on la idea és precisament aquesta, dirigir-se a una franja de lectors molt àmplia.
M’agraden molt les entradetes de capítols, que amb notícies i fragments de l'època situen al lector en una realitat, força diferent a l’actual, pel que fa al paper de la dona.

Comença a llegir aquí

Selfies al cementiri
Autor: Maria Carme Roca
Edició: Barcanova, 2017
Pàgines: 160
ISBN: 9788448942892
Edat: +13 anys
Nota: ♥♥♥♥
Preu: 12,40€
Premi Barcanova de Literatura Juvenil

Segur que esteu tips que us diguin que cal pensar en el futur. Hi estic d'acord, però cal anar més enllà, perquè el futur, l'autèntic, és la mort.

Una proposta trepidant i sorprenent, en un escenari molt suggerent: El bell i antic cementiri del Malmö.

El cementiri és el punt de trobada dels vius virtuals. En Nils és un d’ells i està encantat de ser-ho perquè pot dedicar-se a fer allò que més li agrada: lligar. Els morts reciclats tenen molts avantatges i quan els convé apliquen el mode fantasma i passen desapercebuts. O no. La Siri, una noia molt especial, els ha descobert. I a en Nils no li ha fet cap gràcia, perquè no pot permetre que ningú sàpiga de la seva existència. Ells, els vius virtuals, han de continuar sent una llegenda.
Maria Carme Roca s’emporta novament el premi Barcanova, amb un relat molt actual, que ha sabut donar una visió original i desenfadada del món dels esperits i els fantasmes, aconseguint connectar amb el lector jove, fixeu-vos sinó en els requisits imprescindibles per esdevenir un mort reciclat, cal:
1 - Ser jove
2 -  Haver mort de manera accidental
3 - Ser creatiu
Així mateix destacaria la gran feina feta en la construcció dels personatges, tots ells són rodons, complexos, fàcilment creïbles, la Rebecka, la fylgia; en Nils, una personalitat fosca i egocèntrica; la Siri, una noia molt especial, transparent; la Karin, disconforme, cinèfila gran admiradora de Miyazaki. I n’hi ha més.
També en aquest cas, l’autora fa una curiosa presentació dels capítols, presenta a grans trets algun dels personatges que durà el pes del capítol en qüestió, predisposant al lector a anar desfilant una trama que gira i sorprèn a mesura que avança, mantenint la tensió en tot moment. Amb ritme, àgil i petites reflexions més que interessants com aquesta "De vegades, les coses que semblen més inabastables esdevenen simples quan, senzillament, les formulem en veu alta. Com allò que passa, que no t'adones d'una cosa fins que algú altre la diu en veu alta."

Comença a llegir aquí

Per tot plegat, ambdues propostes, són absolutament recomanables per lectors joves (de totes les edats!)

Sílvia Cantos

divendres, 21 d’abril del 2017

Ui, quina por...

La saltinadora gegant
Autor: Julia Donaldson
Il·lustrador: Helen Oxenbury
Traductor: Bel Olid
Edició: Joventut, 2017
Pàgines: 32
ISBN: 9788426144140
Edat: +4 anys
Nota: ♥♥♥♥
Preu: 14€

Avui us recomano una divertida història que ens arriba de la mà de dues de les més cèlebres creadores d’àlbums il·lustrats del món, Julia Donaldson i Helen Oxenbury, juntes per primera vegada, t’ho perdràs?


Un dia el conill anava fent camí cap a casa quan va sentir que des del seu cau en sortia una veu molt forta: «Sóc la SALTINADORA GEGANT i faig una por impressionant!» Però, qui és la saltinadora gegant? 

D’aquest tàndem de luxe, no en podia sortir res que no fes, poc menys que genial i, probablement em quedo curta. A l’enginy de les històries de Donaldson se li suma el talent creatiu d’Oxenbury, el resultat és un àlbum entranyable i divertit amb un sorprenent final que resol un misteri que té atrapat al lector des de la primera pàgina. Amb un text senzill amb estructura repetitiva, elaborat amb un vocabulari senzill però intel·ligent i unes il·lustracions dolces i netes on destaca cadascun dels personatges que van apareixent, desenvolupades amb una paleta de tons suaus i formes arrodonides amb increïble expressivitat. La saltinadora gegant és un llibre imprescindible per a una bona biblioteca particular a més de ser una excel·lent proposta per llegir en veu alta.

Julia Donaldson (Londres, 1948) escriptora, dramaturga i intèrpret, coneguda sobretot per el seu personatge “El Grúfal” protagonista de part de la seva extensa producció literària dirigida als infants. Ha estat reconeguda amb el premi Children's Laureate 2011–2013 i amb l'Orde de l'Imperi Britànic. 

Helen Oxenbury (Ipswich, 1938) Autora i il·lustradora. Apassionada per el dibuix des de ben petita. Té en el seu haver una extensa producció tant d'obra en solitari com il·lustrant altres autors de renom, com ara Michael Rosen i Martin Waddell. Ha rebut la prestigiosa medalla Kate Greenway entre altres prestigiosos premis.

Sílvia Cantos

dijous, 20 d’abril del 2017

L'art de l'amistat

Els vells amics
Autor: Sílvia Soler
Edició: Columna, 2017
Pàgines: 352
ISBN: 9788466421980
Nota: ♥♥♥♥
Preu: 20,50 €

El que cal esperar dels bons amics no són pas paraules amables,
 sinó paraules sinceres.

Avui us recomano una novel·la sobre l’amistat i l’art, en la que artistes, pintures i la màgia de la bohèmia atorguen un caliu especial a una història esplèndida, com ja ens té acostumats la seva autora.
Cinc estudiants de Belles Arts viatgen a París per visitar la gran exposició que es va fer sobre Gauguin al Grand Palais a finals dels anys vuitanta. Aquell viatge, de només quatre dies, els durarà tota la vida. En Marc, la Lídia, en Mateu, l’Ada i en Santi teixiran, a partir d’aleshores, una amistat que sembla indestructible i que els mantindrà ancorats als vells temps, als anys dels grans anhels. Els protagonistes, però, entendran aviat que tan difícil és mantenir-se fidel a la vocació artística com renunciar-hi. I la vida, que cada vegada es torna més exigent, acabarà posant-los a prova. A Els vells amics Sílvia Soler s’endinsa en l’apassionant aventura que suposa la recerca del sentit de la vida i ens mostra per què l’amistat és un valor que cal preservar per sempre.
L’autora torna a construir una història amb un quintet protagonista, on tots hi tenen igual rellevància, com ja ho va fer a Un any i mig, una novel·la de personatges, on cada caràcter té un pes específic en la narració, sense destacar més que els altres, però alhora, imprescindible perquè tot funcioni. Una sobretaula de confidències a París esdevé una magnífica arrencada per aquesta novel·la, que destil·la art a cada pàgina.
Al llarg del relat, dissecciona l’essència de l’amistat entre un curiós grup d’amics. Una fascinant mirada a un sentiment universal, tan necessari i primari com és l’afecte que ens uneix a altres persones per afinitats diverses, unes connexions, en ocasions, estranyes fins i tot. Sentiments, que en ocasions, creixen tot d’un plegat com els adolescents, després d’una febrada. Com és habitual, en els llibres de la Sílvia, el lector troba reflexions i pensaments en boca dels diferents personatges, que sovint, el porten a sentir-s’hi molt proper, fins i tot a identificar-s’hi. Qui no ha fet alguna vegada, preguntes d’aquelles que en realitat no volen una resposta, que les plantegem perquè no ens queda més opció que fer-ho. Connexions bessones, l’adopció, l’efecte mirall entre pares i fills, la motxilla amb el pes de la vida, una repassada fascinant a alguns amors impossibles del món de l’art i la mort, qui podria no sentir-se atrapat dins aquesta magnífica teranyina de paraules que és Els vells amics?
Sílvia Soler va iniciar-se al món literari l’any 1985, després ha compaginat la seva vessant periodística amb l’escriptura de múltiples novel·les endinsant-se en estils i gèneres diversos, emocionant-nos, fent-nos riure i fins i tot, fent-nos pensar. Algunes de les seves obres més destacades són Petons de diumenge, L’estiu que comença guardonada amb el Premi Ramon Llull de les Lletres Catalanes i Un any i mig. És una autora per la qual no puc negar sento especial debilitat, doncs us asseguro que les seves obres sempre estan farcides d’emocions i bona prosa que mereix la mirada reposada del lector.
Comença a llegir aquí.
Sílvia Cantos

dijous, 13 d’abril del 2017

De desitjos, plaers i somnis

Mitja vida
Autor: Care Santos
Edició: Columna, 2017
Pàgines: 400
ISBN: 9788466422505
Nota: ♥♥♥♥
Preu: 20,50 €
Premi Nadal 2017

Ens esforcem a trobar grans motius que justifiquin la vida quan, de fet, les nostres raons sempre són petites.

Us recomano una novel·la magnífica, una història de dones, de desitjos, de plaers i de somnis.

Amb una arrencada espectacular, que ens porta a un internat, l’any 1950, amb cinc amigues, un joc de nit «Acció o Veritat» o, com elles en diuen, el joc de les penyores i una incògnita per descobrir, la Care ens posa en tensió i ens enganxa a una novel·la sensacional, on la innocència infantil dona pas a la crueltat adolescent, que es manifesta a través de jocs, aparentment inofensius, però que en realitat exploren els límits de la voluntat.

Aquestes pàgines narren els següents trenta anys en les vides de les cinc noies, en un temps en el que la dona havia de lluitar, molt més encara que avui, per aconseguir el reconeixement dels seus drets i llibertats. Una generació de dones que va jugar un paper impagable durant la dictadura i la Transició a fi que avui dia siguem on som, molt per fer però molt fet.

Com en d’altres novel·les de l’autora la construcció dels personatges mostra un incontestable domini de l’autora per fer-ho. El quintet de dones protagonistes tenen personalitats diverses, però totes elles mostren emocions i caràcters que les converteixen en valentes, rendides, agosarades o divertides. Les bessones Viñó, tan diferents: l’Olga, un caràcter complex. Una dona que s’ha reinventat a sí mateixa, que no se sent feliç i dubta sobre algunes decisions preses al llarg de la vida i, alhora, una adolescent cruel que tanca els ulls per no veure el que passa al seu davant. Una vida buida que necessita omplir amb la dels altres. En oposició, la Marta, tan diferent de la seva bessona, una dona que ha treballat dur per aconseguir un èxit que no és el que volia però que li ha aportat grans alegries. Honesta i valenta, malgrat les decepcions de la vida. També hi ha l’esbojarrada Nina, un huracà de dona que ens fa somriure amb les seves sortides i estirabots, mireu què diu d’ella mateixa: «Nina, t’has tornat una vella verda i aniràs a l’infern amb bolso i tot.» La Lolita és ben bé al contrari, una balma en calma, amb una vida difícil, que ha assumit les envestides que aquesta li ha anat donant. I finalment la Júlia, una dona serena, intel·ligent i autèntica, amb uns valors i unes idees que l’han portat a una posició difícilment imaginable, quan era una nena.

La passió de la Care per la cuina queda palesa en la novel·la, amb un menú degustació, on no tinc cap dubte que ha escollit amb precisió cadascun dels plats i amb una bodega que proporciona moments hilarants que trenquen tensions acumulades al llarg dels anys. El concert dels Beatles amb la Nina i la Lolita a la Monumental, un autèntic fet històric. El desig de les dones i el plaer, amb un excel·lent discurs de la Marta digne de ser emmarcat. I per sobre de tot, el perdó. 

El més absurd del perdó és que només sorgeix quan és impossible fer justícia, 
quan ningú pot (o potser no vol) tornar allò que et va fer. 
Com més absurd és, més perdó és.

Care Santos (Mataró, 1970) és una dona a qui admiro molt, gran novel·lista i millor persona, que es presta a qualsevol acte literari que se li proposa, l’única dificultat és la seva apretada agenda, però certament mai té un NO com a resposta inicial. Escriu des que era una nena i va tenir claríssim ben aviat la seva vocació literària, amb una àmplia i exitosa producció a les espatlles, ha vist com la seva novel·la Habitacions tancades era traslladada, amb gran encert i èxit, a la pantalla per Lluís Maria Güell. Guardonada amb alguns dels premis més prestigiosos, el 2014 va fer-se amb el Ramon Llull per Desig de xocolata i l’Edebé de Literatura juvenil per Mentida. Diamant blau, la seva anterior novel·la i possiblement, la més personal, va rebre una magnífica acollida per part de públic i crítica. 

Per tot plegat, Mitja vida és sense cap mena de dubte, una digna guanyadora del premi Nadal de novel·la, una història que recomano molt sincerament a tothom.

Sílvia Cantos

dimarts, 4 d’abril del 2017

Memòries que no poden caure en l'oblit

Camins de llibertat
Autor: Maite Carranza
Edició: Edebé, 2016
Pàgines: 215
ISBN: 9788468325156
Edat: a partir de 12 anys
Nota: ♥♥♥♥
Preu: 9,95€

Vaig descobrir que cal saber mirar per tal de poder veure.

Avui us recomano una proposta juvenil, una història de descoberta d’un mateix. Emocions, intrigues, aventures, humor i un fascinant toc d’història, no hi manca res del que cal perquè aquest llibre, triomfi entre tots els lectors que s’hi acostin.

La sinopsi ens diu: Us ha passat mai que us heu sentit invisibles? Heu tingut algun cop l’horrible sensació que el noi que desitjaríeu que us mirés no us veu perquè formeu part del paisatge? Heu volgut plorar quan aquest noi us parla però us tracta amb la mateixa distància, fredor i indiferència com ho faria amb la caixera del supermercat? I, posats a endevinalles, us ha passat, potser, que us miri el noi equivocat? El que no us agrada, el que d’un dia per l’altre s’ha fet íntim dels vostres amics, apareix a totes les festes i ara és a totes les xarxes i a tots els mòbils? El noi que, no se sap com, acaba seient sempre al vostre costat. A mi sí. I aquest és el començament de la història que vaig viure l’estiu dels meus disset anys, al cim del Pirineus, abans d’endinsar-me en un passat familiar desconegut i inquietant.

He de reconèixer, que llegint-la no em convidava especialment, a entrar dins la història, em donava la sensació que m’estaven presentant un drama adolescent, cert que prometien un punt de misteri al final, però es donava tant èmfasi als sentiments que em feia pensar en una cosa més aviat ensucrada. Tot i així, hi vaig entrar, per què? Molt fàcil, l’autora és Maite Carranza, sinònim de bona literatura, especialment quan es tracta de propostes juvenils, per tant, mereixia donar-li la oportunitat i ara penso, menys mal que ho vas fer! Camins de llibertat és una fantàstica narració que atraparà a joves de totes les edats que descobriran que Camins de llibertat és molt més que un nom, és un bocí de la nostra història que no pot caure en l’oblit.

Caus, campaments i dia Guarro, tot el que hagi passat per l’experiència d’escolta reconeixerà més d’una situació en la que s’hi podrà veure reflectit i el farà somriure. A més els Camins de la llibertat, les xarxes d’informació, l’espionatge, les bústies i la descoberta d’unes pistes amagades es converteix en una autèntica aventura, una cerca del tresor emocionant que atrapa a l’Alèxia, la protagonista, de la mateixa manera com farà amb el lector.

Com és habitual, en els llibres de la Maite, trobem frases i fragments que són autèntiques perles. En ocasions, reflexions al voltant de les diferents versions que s’inventaven algunes famílies per evitar les represàlies en el temps d’entreguerres. D’altres, sobre les vileses que provoquen els diners, embrutint les històries més boniques. De vegades, ens pinta escenes que ens porten dolços records d’infantesa i altres aboca pensaments que són un cop de puny, com aquest:
«Que fort, que fort, que fort, vaig pensar. Fugir de casa, de nit, amb una mà al davant i l’altra al darrere perquè han arribat els enemics. Si fa no fa, com ara els sirians i els iraquians que fugen de les seves guerres. I nosaltres què? No érem refugiats d’Europa fa tot just setanta anys? Què hauria estat dels centenars de milers d’exiliats de la Guerra Civil Espanyola si no els haguessin acollit a França i a Mèxic?»

Destacar també, que en aquesta ocasió, juga amb diferents veus narratives. Per una banda tenim la protagonista, una noia jove i el relat en primera persona de la seva experiència iniciàtica. Per altra, tenim un narrador omniscent, que desconeixem i que desgrana fets succeïts temps enrere.

Maite Carranza (Barcelona, 1958) Escriptora, guionista i docent. Va estudiar història i antropologia i va ser professora d’ensenyament secundari. L’any 1986 va publicar la seva primera novel·la juvenil: Ostres, tu, quin cacau!, que va rebre el Premi Crítica Serra d’Or. La seva literatura es va caracteritzar inicialment per l’humor desenfadat, i va ser considerada una autora transgressora i innovadora. Més endavant va aventurar-se en els territoris de la fantasia i el thriller, i també va fer incursions en el teatre i la narrativa per a adults. Als anys 90 es va professionalitzar en el món del guió. Té una extensa bibliografia publicada, de la qual m’agradaria destacar Paraules emmetzinades (Edebé, 2010) i El fruit del baobab (Edicions 62, 2013).

Comença a llegir aquí


Sílvia Cantos